¿Ya…?

La veritat, no m'esperava haver d'estrenar la meva particular temporada d’agraïments esportius tan aviat (pel que fa a la Lliga… espero que dimecres pugui tornar a estar per aquí amb un escut molt més proper). I he de reconèixer que ahir, mentre tornava a casa, em feia certa mandra haver d'incloure una andròmina com aquesta al bloc (l'heu vist bé? es pot tenir un escut més lleig?) Però com a tot se li ha de veure la part positiva, acceptaré la vergonya estètica i la indiferència dels qui no us agrada el futbol a canvi de la satisfacció de tenir els blancs a cinc punts quan encara no portem ni un mes de competició. Com a inici no està del tot malament. Que continuï la festa!

Desig 08. Per a mi…

Estimat univers, fa dies que dono voltes a un tema que, ho reconec, a estones em capfica. Com a recent descobridor de les teves més que demostrades capacitats, al final m'he decidit a escriure't una petició formal, a veure si d'una vegada et poses les piles i em dónes el cop de mà definitiu que m'ajudi a resoldre'l. Abans de res, t'he de dir que sóc plenament conscient que últimament estàs fent molta i molt bona feina amb mi. A la mínima que t'ho he demanat, m'has fet conèixer gent meravellosa, m'has donat una confiança i una seguretat que a vegades fins i tot em sorprèn reconèixer en mi mateix, em fas somriure com mai no ho he fet, m'has fet experimentar sensacions que no hauria ni imaginat i, per si fos poc, em trobes aparcament allà on vaig. Sàpigues que el meu agraïment per tot això és infinit. Però posats a abusar de la teva confiança avui et demano un esforç extra. M'han dit que per què em facis cas he de ser concret i exhaustiu, perquè com més clares et demani les coses més fàcil serà que me les concedeixis. Així doncs, aquí et deixo la meva particular "llista de la compra", a veure que hi pots fer:

Accessible, activa, agraïda, alegre, amable, amorosa, apassionada, atractiva, atrevida, bonica, capaç, carinyosa, clara, coherent, còmplice, compromesa, comunicativa, concisa, creativa, culer, curiosa, curosa, decidida, desperta, detallista, directa, disciplinada, divertida, dolça, ecologista, eloqüent, emocional, emotiva, enamorada (de la vida i de mi, especialment… de mi!), energètica, enèrgica, engrescadora, entusiasta, eròtica, escoltadora, espiritual, espontània, exigent, expressiva, fàcil, fàcil, fàcil, fantasiosa, femenina, flexible, forta, generosa (de caràcter, de sentiments, de corbes…), guapa (a poder ser, mooolt), honesta, imaginativa, independent, intel·ligent, intuïtiva, irònica, juganera, lectora, màgica, marona, morbosa, natural, oberta (de ment, de ment…), optimista, ordenada, organitzada, pallassa (amb mesura… vigila no se te'n vagi la mà!), parladora, participativa, "pechugona", perseverant, petonera, picarona, planera, positiva, preciosa, predisposada, presumida (un puntet… té el seu puntet), provocadora, reflexiva, resolutiva, riallera, romàntica (ni poc ni molt, just aquella mida que mola), sana, seductora, segura, sensible, sensual (doble ració, si us plau), senzilla, sexi, sexual, sincera, "sobona", solidària, somiadora, sorprenent, tolerant, tranquil·la, valenta, vital…

Potser et semblarà una mica excessiu, però a cada dia que passa jo tinc més clar el que em ve de gust i la llista es va allargant irremeiablement. Perquè ara em toca ser exigent, i no penso conformar-me amb qualsevol cosa. De moment, el primer que he decidit és que no vull una mitja taronja, jo vull una taronja sencera! Així que aquí et llanço el repte. M'ajudes? Segur que no a tu no et costarà gens de trobar-la. Perquè existeix, ho tinc clar. I ves que no m'estigui esperant… Només falta que em diguis on és i aniré a buscar-la. No corre pressa… però no t'encantis, si us plau.

Gràcies per endavant.

__

Sigueu sincers… quants de vosaltres heu comptat quantes característiques hi ha a la llista? Suposo i espero que ningú. Però només a tall de curiositat, us diré que és un magnífic exemple de sincronicitat –potser fins i tot un senyal?– que a més em pot anar de perles per avaluar el percentatge de compatibilitat amb les possibles candidates que puguin sorgir. No, si al final serà fins i tot divertit això de trobar-li a tot la part positiva!

__

Un petit aclariment:

Avui, diumenge, 30 de setembre, he afegit un nou concepte a la meva llista. No és un concepte imprescindible, ni de bon tros (de fet, podria no arribar a ser important, veient el meu historial), però m'he deixat convèncer per l'opinió d'algú en qui hi puc confiar, i que, a més, ha augurat bons presagis si ho faig. I com que si algú hi entén de dones són elles mateixes, doncs més val que em deixi aconsellar… i si a sobre és guapa, doncs… no hase falta desir nada más. A més, no estic jo per desaprofitar possibilitats, per remotes que siguin.

Ara el que passa és que la meva teoria del 100% queda automàticament invalidada, ja que ara, la meva petició la conformen 101 característiques. Com els dàlmates. Ves que no sigui un altre senyal! ; )

Desig 07. Per a tu…

Fa dies que estic escrivint nous posts per al bloc però entre una cosa i l’altra la veritat és que no acabo de trobar el moment de penjar-los. Entre acabar de polir-los i que sorgeixen nous temes que em ve de gust comentar, al final uns se sobreposen als altres i se m’acaba acumulant la feina. Tot arribarà. Però de cop, aquest matí, fent una ullada als blocs que segueixo, he trobat aquesta meravella que m’agradaria compartir amb vosaltres. Potser és allò de "pensa" en el que vols i ho tindràs… Sigui com sigui, tan de bo aquestes paraules fossin meves, perquè n’estaria força orgullós. En tot cas, subscric tot el que diu, puntualitzant el comentari sobre el riure, que, si bé és cert que fer-ho constantment segurament acabaria tenint quelcom d’irreal, crec que buscar un motiu per riure cada dia mai no pot ser avorrit… però en fi… cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions.

Així, que, avui, aquest desig "robat" és per a tu, per a tots vosaltres. Gràcies Marina, per compartir-lo des del teu bloc.

I posats a desitjar, us desitjo també un feliç diumenge. Gaudiu-lo, però molt.

__

Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin. I que si no és així, siguis breu en oblidar, i després d’oblidar, no guardis rancor.

Et desitjo que tinguis amics i, encara que poc savis, siguin nobles i fidels, i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar cegament. I perquè la vida és així, et desitjo també que tinguis enemics. Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses. I que entre ells, n’hi hagi almenys un que sigui just, per tal que no et sentis massa segur.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble. I que en els moments difícils, quan no et quedi res més, aquesta utilitat et serveixi per mantenir-te en peu.

Igualment, et desitjo que siguis tolerant. No amb aquells que s’equivoquen poc, perquè això és molt fàcil, sinó amb aquells que s’equivoquen molt i de manera irremeiable, i que, fent bon ús de la teva tolerància, serveixis d’exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa de pressa, i que ja madur, no insisteixis en rejovenir, i que sent vell no caiguis en la desesperació. Perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor i han de fluir entre nosaltres.

Et desitjo també que tinguis algú de qui respondre, que vegis com creix i com madura i que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i en la seva forma de sentir. En allò bo, perquè no hi ha res més preciós que la vida, i en allò dolent, perquè et farà sentir les teves limitacions més profundes. I perquè siguis conscient que, encara que tu no ho vulguis creure, i per molt que intentis evitar-ho, hi ha moltes coses que se’ns escapen de les mans. Per sort.

Et desitjo de pas una mica de tristesa. No tot l’any, sinó tan sols un dia. Però que aquest dia et serveixi per descobrir que el riure habitual és bo, que el riure diari és avorrit i que el riure constant és malsà.

També et desitjo que visquis moments difícils, aquells que posen a prova la nostra fràgil fortalesa, i que t’ensenyin qui ets i qui tens al teu costat. I que quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora sempre acaben passant, sàpigues donar-te compte que tot es pot superar i que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans. I que aleshores sàpigues donar-ho als altres, ajudant-los quan els arribin les dificultats.

Et desitjo que descobreixis, i amb màxima urgència, que més enllà del teu dia a dia existeixen i et rodegen sers oprimits, tractats amb injustícia, i persones infeliços.

Et desitjo que acariciïs un gat, tiris una pedra a un riu i escoltis el silenci de l’albada, perquè seràs feliç amb no res. Desitjo també que plantis una llavor, per petita que sigui, i que l’acompanyis en el seu creixement, per tal que descobreixis de quantes vides està fet un arbre.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari ser pràctic. I que almenys una vegada a l’any en posis una part davant teu i diguis: “Això és meu”, només perquè quedi clar qui és l’amo de qui.

Et desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible. I de seguida, alçar la vista i tornar a començar.

Si totes aquestes coses t’arriben a passar, no tinc res més a desitjar-te…

Víctor Hugo

Ni sí ni no sinó tot el contrari…

– Hola, sé que el que et vull propossar potser t'estranyarà una mica perquè gairebé no ens coneixem, però… voldries venir amb mi a un concert la setmana vinent?

– Home, t'agraeixo l'oferiment, però és cert que no ens coneixem de res. Em sembla que t'he de dir que no.

– Aquest no vol dir sí?

– Doncs… no. Aquest no vol dir no.

– Es que a mi m'havien dit que l'univers no entén el "no" com a concepte, per tant interpreto que quan dius que "no vols" venir al concert amb mi, en realitat el que m'estàs dient és que sí que et ve de gust venir…

– Mira, posats a interpretar pots interpretar el que vulguis. Potser si et dic que si depèn de mi aniràs sol al concert… és més fàcil d'entendre?

– Doncs… sí, infinitament més entenedor, on vas a parar!

– De totes maneres, t'agraeixo molt que hagis pensat en mi per anar al concert.

– Ha estat tot un plaer.

– I parla seriosament amb el teu univers, d'acord?

– Hahaha… ho faré!

– Ah, però escolta…

– Digues.

– Continua provant-ho. Crec que estàs en el bon camí.

– Ho sé.

– No sé… creus que potser més endavant…?

– Segur que sí.

Com dos babaus...

Avui llegia un mail d'una bona amiga que fa temps que no veig i m'he quedat amb una frase…

"Nosaltres estem molt bé, molt bé, ens passem el dia mirant el mar com dos babaus... Ahir a la nit mateix, el moment que la lluna va sortir per l'horitzó i es va alçar, de color taronja, sobre el mar, il·luminant tot el port de la Ràpita, va ser apoteòsic."

I llavors he tancat els ulls i, per un instant, he pogut imaginar-ho. I he pensat que hauria donat el que fos per ser allà amb ells.

blackblocs, premi Liebster Blog! ; )

Avui comentava amb una amiga que quan menys esperes les coses, aquestes generalment arriben sense demanar-les. I realment quelcom deu haver-hi de cert en això. I és que justament feia uns dies que havia notat un cert descens en la recepció de comentaris dels seguidors de blackblocs. Un aspecte que, tot i no ser rellevant –jo comparteixo la meva visió de la vida amb qui ho vulgui llegir però ho faig bàsicament per mi– em feia pensar… potser ja no interessa el que explico? potser em repeteixo massa i no ofereixo res de nou?… Però, tot i que segur que alguna cosa hi ha de cert en això, de cop, avui, quan menys m'ho imaginava, he rebut una bonica sorpresa. L'Ona, del bloc Alquímia, ha escollit blackblocs entre els seus blocs preferits atorgant-li el premi Liebster Blog. I això que et donin un premi sempre fa molta il·lusió, oi? Moltes gràcies Ona! La veritat és que la primera sensació que tinc és que els premis han de ser pels que fan les coses molt i molt bé, i que jo no em mereixo tal guardó. Però, com deia aquell… potser tampoc em mereixo tenir pedres al ronyó i aquest cap de setmana me l'he hagut de passar al llit amb 39 de febre, així que… és tot un honor!

Com que la meva ignorància és infinita, reconec que desconeixia l'existència d'aquests guardons. Així que he hagut de buscar una mica pel món virtual per saber millor de que es tracta. Sembla ser que, amb el nom original de Liebster Blog Awards, aquests són uns premis molt especials, perquè els donen els mateixos blocaires als blocs que segueixen i que, segons el seu parer, més s’ho mereixen. Per afinitat, per temàtica, i, és clar, per la qualitat dels continguts. Tot i que el seu origen és imprecís, sembla que van nèixer a Alemanya. El funcionament és com una cadena: quan un blocaire rep el premi (consistent en un banner amb un logo) el mostra al seu bloc i seguidament n’ha de premiar cinc més. Han de ser, això sí, blocs amb menys de 200 seguidors, i ha de publicar els seus noms i fer un breu comentari dels motius pels quals els ha premiat.

Les bases del premi són:
1. Copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar el blocaire que l’ha atorgat.
2. Nominar els teus cinc blocs favorits (recordeu, han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.
3. Demanar que aquests blocaires ofereixin el guardó a uns altres cinc blocs.

I ara ve quan em toca a mi "premiar" els meus cinc blocs preferits. Són aquests:

- inventariant, de la Mariona.

Perquè possiblement és la dona més valenta que conec.

Perquè sempre mira a la vida directament als ulls i li diu: ho sento, no hi tens res a fer, guanyo jo!

Perquè n'he aprés tant al seu costat…

… i per moltes altres coses que ara més val no expliqui perquè se m'acabaria veient el llautó.

- ambonsulls, de… qui coi deu estar darrera d'aquest bloc? McQueen?

Perquè quan el talent, la crítica, la ironia i la frescor es troben en un espai de poc més de 400x300 píxels poden passar coses com aquestes. Vull suposar que el fet de no permetre comentaris externs al bloc deu ser per evitar un col·lapse de felicitacions.

- alquímia, de l'Ona.

El bloc d'una dona que lluita per tirar endavant, que ha decidit ser feliç i que li encanta compartir els seus sentiments i fer-ho sempre amb un somriure als llavis.

- espai garum, d'en Màrius

La demostració que a la vida el més important no és tenir somnis, sinó fer-los realitat.

I perquè cinc anys al capdavant de la sala d'art més petita del món bé s'ho val. 

- marina martori, de la Marina

Tot un luxe llegir-la. No us ho creieu? Doncs cliqueu i ja m'ho explicareu.


Que xulo, això dels premis, no?

M'agrades

M'agrades…

…perquè la teva senzillesa és un dels valors més difícils de trobar.

…perquè l'espontaneïtat de les teves paraules sempre va acompanyada de la dosi exacte de sensibilitat i dolçor.

…perquè en la teva mirada hi ha més llum de la que ni tan sols tu imagines.

…per la teva capacitat de transformar els dubtes en injeccions de motivació.

…perquè el teu somriure omple l'espai amb la mateixa força que ho fan els teus ulls.

…perquè la teva energia em posa de nou en marxa en els moments de debilitat.
…per la teva valentia a enfrontar-te als teus NOs i convertir-los en SÍ, SÍ, SÍ.

…perquè tenir-te com amiga és un autèntic privilegi.

…perquè, t'agradi o no, formaràs part activa del canvi més important de la meva vida per sempre més.

…perquè em seria tan fàcil enamorar-me de tu…

Celia, Eva, Laura, Maria José, Mireia, Núria, Sandra, Tània…
M'agrades tal com ets.
I m'agrades molt.

Canvi de xip

Aprofitar, arriscar, assumir, atraure, atrevir-se, avançar, aventurar-se, captar, captivar, comprometre’s, conèixer, créixer, decidir, descarar-se, descobrir, desvergonyir-se, enamorar, escoltar, experimentar, exposar-se, fruir, gaudir, gosar, guanyar, il·lusionar, intentar, llançar-se, merèixer, moure's, olorar, provar, provocar, regalar-se, seduir, sentir, sincerar-se, tastar, temptar, tocar… viure.

L'habitació blava

Imatge original: Teatre Romea

"Tu creus que cadascú de nosaltres és només una persona, tu no creus que anem canviant? Que davant d'una persona som una persona i davant d'una altra en som una altra?"

L'habitació blava, David Hare

Imatge original: Teatre Romea

Quan Arthur Schnitzler va escriure aquest laboratori humà, que és La Ronda, ell mateix va dir que no es podria representar perquè era massa obscè. Bon començament. El bo de l'Arthur sabia que la societat no estava preparada o disposada a veure el que feia cada dia. Però el que la seva societat feia, era i és el mateix que fa la nostra, i el que fem tots: parlar, coquetejar, seduir, follar*, mirar de fer-se entendre, criticar, escoltar, tornar a follar*, dormir, riure, mentir, escapolir-se, provocar, follar més si es pot*, dormir, dormir, dormir més, demanar explicacions, sincerar-se, plorar, masturbar-se, cantar, mirar de saber el que un vol, i a qui vol, compartir, abandonar, follar*, somiar, fumar, escoltar, tornar a follar*...

El principal motiu que fa pensar a l'amic Arthur que la seva peça no es podria representar va ser aquest nexe comú que enllaça les escenes i les persones: follar. Curiós, oi? Avui hi ha poques coses que ens vulguin vendre que no portin associada la paraula SEXE: desodorants, cotxes, colònies, roba, fins i tot paquets turístics! Que ha passat doncs? Què fa que aquesta habitació blava, que és La Ronda, segueixi sent tan obscena? Potser el fet que ens escandalitza realment és el que passa abans i després de follar? Potser sí.

La crua i alhora innocent intimitat amb què es mostren aquests deu personatges ens fa pensar en rols i situacions que hem viscut, que podríem haver viscut, que vivim, que viuen amics nostres, que sospitem que viuen les nostres parelles, que anhelem viure, que volem oblidar, que potser viurem… és a dir, que ens fan pensar íntimament en nosaltres. I això era i segueix sent una obscenitat.

Norbert Martínez i David Selvas

__

* parleu per vosaltres… cabrons! (amb carinyo…) ; P

Imatge original: Teatre Romea

Us faré una confessió íntima. Ahir vaig viure una nit de sexe desenfrenat. L'únic "però" és que ho vaig haver de fer com a espectador. I no és el mateix, no us ho negaré, però la veritat és que la vaig gaudir amb molta intensitat. L'habitació blava mostra un catàleg força complet de relacions personals, on el sexe pretén ser el fil conductor però realment el que fa és servir d'excusa per amagar els dubtes, les pors i les insatisfaccions més intimes de les relacions de parella, posant especial èmfasi, contràriament al que pugui semblar, en les que es forgen fora del llit. Deu personatges que es van combinant –i acoblant – entre ells i que no dubten en despullar-se, físicament i emocional, per mostrar, entre d'altres, una de les realitats més exteses entre la societat actual, la manca de compromís.

Sobre l'escenari, a cada minut que passa la temperatura puja amb la mateixa rapidesa que cau la roba. I tot i que en alguna escena pugui semblar que no tots els nus són justificats, el cert és que aquests es tracten amb delicadesa, tot i la càrrega sexual explícita que transmeten. Això converteix aquesta obra en una clara aposta de risc. Però per assumir riscos cal ser valent. I crec que el resultat està a l'alçada del que s'espera d'ella, provocant en l'espectador moments de reflexió, de diversió… i també, perquè no, de certa controvèrsia.

La llàstima és que algunes situacions, alguns personatges, tenen certa tendència a repetir esquemes i comportaments, centrant els arguments en les relacions basades en la frustració. Personalment vaig trobar a faltar relacions més alegres, amb personatges que realment gaudeixin d'ells i del sexe amb un somriure als llavis. Que potser no hi ha relacions que neixin de l'amor? Jo estic segur que sí, que buscant, buscant, alguna en deu quedar. Però suposo que, com passa sovint amb les cançons, sempre ven més el desamor, els dubtes i els temors. Potser sigui simplement per comparació, potser sigui perquè a estones ens podem sentir identificats i sempre és més senzill –i fins i tot reconfortant– el pensar… bé, almenys no sóc l'únic. En aquest sentit, genial i esclaridora l'escena on Àurea Márquez i David Selvas –un matrimoni suposadament consolidat– estan follant de forma mecànica i ella "surt" literalment del llit, absent, i ell continua movent-se compulsivament, fornicant amb el buit, amb la seva pròpia solitud.

El treball dels actors és, al meu entendre, d'una alta complexitat, però resolta per tots ells amb gran solvència. A destacar, però, l'aportació de Nao Albet. Reconec que, per a mi, la seva participació en una obra d'aquestes característiques era tota una incògnita. Però després de gaudir-lo durant gairebé les dues hores que dura la funció, aquest jove actor es va convertir, sense dubte, en la grata sorpresa de la nit. A més, ens va regalar, guitarra en mà, una magnifica interpretació del tema Blue room. Un moment gairebé catàrtic que em va recordar que he d'aprendre a tocar la guitarra… ja! –tot i que reconec que si sabés que la Maria Rodríguez hagués de venir a escoltar-me mig nua segurament la meva motivació encara seria infinitament més gran–. ; )

La proposta final es complementa amb un magnífic muntatge audiovisual, amb projeccions que dupliquen els personatges per crear escenes d'una força brutal i amb una ambientació musical d'alt nivell, creant per a cada situació l'atmosfera necessària.

I per acabar, miraré de respondre la pregunta que serveix d'inici d'aquest post: "Tu creus que cadascú de nosaltres és només una persona, tu no creus que anem canviant? Que davant d'una persona som una persona i davant d'una altra en som una altra?"

Doncs crec que, per desgràcia, alguna cosa de cert hi ha en aquesta afirmació. I és que les nostres actituds i decisions afecten als demés en la mateixa mesura que les dels demés ens afecten a nosaltres. Per això crec fermament que, quan més ens apropem a ser sempre nosaltres mateixos, en aquest moment començarem a aconseguir relacions humanes més fàcils i probablement començarem a gaudir-les amb la intensitat que es mereixen.

Com m'agrada el teatre!

Feo

He aprendido en esta vida de lo bueno y de lo malo.

Me he elevado por el cielo y me he arrastrado por el barro.
Más de treinta y cinco años y doscientos diez defectos.
He tocado la locura con la punta de los dedos.

Voy mirándome en los charcos

yo no necesito espejo.

Sé que soy mucho más guapo
cuando no me siento feo.

Nunca me han interesado ni el poder ni la fortuna,
lo que admiro son las flores que crecen en la basura.
¿Dónde se han quedado tus sueños? Tienes el alma desnuda.
Después de romper la ola, sólo nos quedó la espuma.

Voy mirándome en los charcos
yo no necesito espejo.

Sé que soy mucho mas guapo
cuando no me siento feo…
feo, feo, feo, creo...

Feo

Fito & Fitipaldis

Lo más lejos, a tu lado, 2003

__

Dedicat a la persona que ahir, per uns instants, em va fer sentir "guapo".

Per si vols escoltar-la:

Feo