Tarda de dissabte a l'Illa Diagonal. Les entranyes del centre comercial s'han disfressat d'enorme formiguer urbà. Obreres en la seva majoria, les petites formiguetes van i vénen col·lapsant els passadissos, amb més intenció de fer despesa en temps que no pas en diners. Moltes s'aturen davant els engalanats aparadors, però poques entren dins els comerços. Les que ho fan, remenen entre milers d'ofertes comparant models, talles i colors. I gairebé totes coincideixen en un únic gest comú: girar l'etiqueta que penja de l'objecte del desig, arrufar el nas… i tornar-lo a deixar allà on era. Coses de la crisi.
No recordo amb exactitud que m'ha portat a entrar en aquesta tenda de productes suposadament "naturals". Com passa sovint, la meva visita pretén satisfer més la curiositat que la necessitat. L'ambient que s'hi respira és conegut: música relaxant, aroma relaxant… aglomeració estressant. Em sembla que no m'hi estaré massa estona. Dit i fet. Amb cinc minuts i un parell de passejades ja en tinc prou.
A punt de marxar, uns llibres exposats a prop de la sortida em criden l'atenció. N'agafo un de portada insulsa, com si l'hagués dissenyat un professional desganat: "Ahora yo. ¿Y si creas tu propio futuro en lugar de encontrártelo?". Mentre el fullejo em ve al cap un programa de televisió on l'autor desgranava els secrets per convertir-nos en els amos de la nostra vida, del nostre futur. Però… no havíem quedat que el futur no existeix? Potser no, però tan se val, decideixo comprar-lo. Potser després, o potser un altre dia, però me'l compraré.
Ens creuem a la porta, tu entrant i jo sortint. Els teus ulls, i alguna cosa més, no passen desapercebuts a la meva actual predisposició a rebre estímuls agradables, sobretot si aquests provenen d'una dona. Sobretot si aquests provenen d'algú com tu. Somric mentre m'allunyo fent esforços per no girar-me de nou, cosa que només aconsegueixo a mitges. Deu metres més enllà, la mateixa corba de satisfacció segueix dibuixada als meus llavis. Vint passes després la teva imatge continua present a la meva retina. Seixanta segons més tard decideixo que et vull tornar a veure.
Desfent el camí sobre les meves pròpies passes, en un instant torno a entrar a la botiga. Em reben la mateixa música relaxant, el mateix aroma relaxant… i tu. Et miro des de la distància. Uns texans de mides perfectes dibuixen les corbes de la feminitat amb sensual precisió. Una samarreta del color de l'esperança modela per davant la més gran de les temptacions i contrasta pel darrera amb el teu cabell ros, llarg, llis. Unes ulleres de muntura negra ressalten uns ulls grans, clars, intensos… diria que amables. Mal dissimulo un suposat interès en no sé què fins estar prou a prop teu com per sentir la teva olor. I penso… m'agrades.
Surto de l'establiment imaginant coses de tu… el teu nom, edat, caràcter, aficions… Si he de fer cas fer de la meva intuïció, crec que coincidim força, ens entendríem bé, segur.
Instintivament pujo les escales que porten al pis superior i, sense preveure-ho, em descobreixo dins una botiga de moda jove, plena d'estampats estranys de gust dubtós. La veig tota força igual i em dic: aquesta roba ja no fa per tu. Al meu voltant, quatre nanos que semblen fotocopiats al·lucinen amb el món cromàtic que se'ls presenta davant els ulls. I confirmo el meu anterior pensament: veus com això ja no fa per tu? Crec que no cal invertir més temps entre adolescents amb pantalons mig caiguts i opto per buscar una alternativa més adient al meu estil. Faig mitja volta, i allà, entre dessuadores i gorres de colors impossibles, ens tornem a trobar. Estàs captivadora lluint el teu cabell ros, els teus ulls clars… i alguna cosa més. Canvi de plans. Acabo de decidir que no passarà res per invertir una mica més de temps entre jovenalla d'estètica colorista, i poder així agrair aquest petit i inesperat regal. Et veig interessada en una samarreta horrible i per un moment la meva ment em traeix pensant que potser tens un "novio" raper i pretens sorprendre'l amb un detallet que li encantarà i que ben segur sabrà com agrair-te. Reconec que la visualització de l'escena no em motiva gens ni mica i, per uns instants, desitjo de tot cor que no sigui una premonició encertada. Però si no és així, que hi fas allà? Podríem convenir que venint d'una tenda de productes naturals no seria aquesta la seqüència més lògica. Però és la mateixa que he escollit jo, així que seria absurd buscar-li alguna explicació convincent. A no ser que… no, això no pot ser.
Per no capficar-me innecessàriament, opto per creure que la samarreta deu ser pel teu germà o per un cosí que la setmana vinent fa anys. Com per art de màgia, aquesta intuïció em deixa molt més tranquil i em permet seguir gaudint de la teva "companyia" eliminant de soca-rel qualsevol besllum de frustració prèvia.
Ens separa un mostrador d’escassament mig metre d'amplada. Tu no sembles gaire disposada a comprar res i jo ja fa estona que dissimulo. El meu interès no està precisament en cap dels articles que es mostren als expositors. Mentre et miro, m'entretinc traduint amb el mòbil els missatges gairebé encriptats que llegeixo en algunes peces i em diverteix pensar la quantitat de bestieses que acaba portant la gent impreses al pit sense ni tan sols saber-ho. De sobte, veig que tu també agafes el mòbil i llegeixes el que suposo és un missatge. Em sorprèn un somriure d'encís. Potser és un senyal? Potser estem sincronitzats? Sóc plenament conscient que dues persones alhora amb el mòbil a la mà no seria precisament la situació més curiosa del món –ho seria molt més dues persones que no el miressin –, però em fa reflexionar sobre la màgia de les coincidències. I que aquesta no és la primera, ni la segona, sinó ja la tercera vegada que les nostres vides trien el mateix camí… Recordo que, no fa massa, vaig llegir que quan formulem desitjos a l'univers, aquest ens envia avisos en forma de sincronies per comunicar-nos que ha rebut les nostres peticions. I no puc evitar riure al pensar… mira que com sigui veritat…
Observant-te amb el telèfon a la mà penso que m'agradaria tenir el teu número, per enviar-te un missatge que et provoqués un somriure. Un somriure que encara no conec i que, a hores d'ara, m'encantaria gaudir. Un missatge que aniria seguit d'un altre, i d'un altre… i que et provocaria un nou somriure, i un altre, i un altre… ves a saber si fins a seduir-te… ves a saber si fins a enamorar-te.
La situació comença a divertir-me, però assumeixo que potser el millor serà retornar al món dels adults i continuar amb l'objectiu que m'havia dut fins allà, que, a hores d'ara, reconec haver oblidat per complet. Em dirigeixo cap a l'exterior quan veig, astorat, que tu fas el mateix. Camines a escassament dues passes davant meu. Et segueixo assegurant-me de mantenir la distància òptima que em permeti assaborir amb la mirada cada centímetre de la teva esquena –i una mica més avall– i les teves cames –i una mica més amunt–. Sota el mateix arc de la porta t'atures de cop i he de fer un gest brusc per no endur-te'm per davant, la qual cosa, ho he de reconèixer, m'hauria encantat. Em dediques una mirada de disculpa on puc llegir quelcom semblant a "perdona, no sabia que estaves darrera meu", a la que responc amb una altra molt més obvia: "tranquil·la, a qui no perdonaré mai és a mi, per haver-te esquivat amb tanta destresa". Continuo endavant quan intueixo que ara ets tu qui està al meu darrera. Crec escoltar el suau repicar de les teves passes, em sembla recordar el teu perfum. El teu reflex al vidre de la tenda de llenceria que s'ens acosta m'ho confirma. La imatge de la teva silueta, coincident nítidament amb la del maniquí exposat, és torna tan explícita i suggerent que està a punt de provocar-me un col·lapse respiratori.
Amb el cor encara accelerat, m'aturo davant l'aparador, amb la intenció que, de nou, passis tu al davant, per tal de tornar a disposar de la vista més privilegiada. Però aquesta situació, potser per massa esperada, no es produeix. Amb un lleuger gir del cap puc veure't de reüll, a menys d'un metre de mi, interessada en un conjunt preciós de color indefinit. Fem bona parella, aquí, tots dos junts, embadalits mirant roba interior femenina. En un moment, el mateix dubte que planeja sobre el meu cap… comença a fer-ho també dins el meu pit. Voldria quedar-me allà, al teu costat, però sóc conscient que una excessiva atenció sobre aquestes provocadores peces podrien fer que mal interpretessis el meu interès, així que opto per posar-me de nou en marxa, tot i sabent que això m'allunyarà de la zona "calenta", i, el que és pitjor, també m'allunyarà de tu.
Camino amb pas lent, pausat, mentre no puc evitar imaginar-te seduint-me amb aquest modelet "d'infart" que acabo de deixar enrere, i que, a partir d'ara, passarà ja, ineludiblement, a formar part de la nostra curta però alhora excitant "història".
Però, a diferència d'abans, ara no sento que vinguis al darrera. Simulant un oblit absurd, em giro per observar-te una vegada més, però l'únic que em trobo és la fredor d'una inesperada absència. L'espai que envolta l'aparador és buit, i el maniquí que abans t'ha fet de model no sap explicar-me on has anat. Et busco pels passadissos propers, pels comerços que t'imagino afins. Però trobar-te de nou enmig del formiguer esvalotat sembla, ara per ara, una tasca gairebé impossible. I, per primera vegada, sento una incomoditat que no m'agrada. Una incomoditat que no comprenc però que identifico amb il·lògica lucidesa. La incomoditat d'una enyorança encara inexplicable.
De cop, un imaginari globus de fum esclata davant meu. Quan escampa la boira, tot sembla veure's més clar. Somric i penso que és el que havia de passar, perquè, en el fons, potser res d'això no tenia cap sentit. Tot i així, m'agrada pensar que, encara que per uns breus instants, ha estat bonic. Ara, el joc ha acabat. Probablement no et veuré més, però et guardaré a l'àlbum dels records divertits, a la caixeta dels somnis que podrien haver estat realitat.
Faig un esforç per recuperar d'una vegada el veritable motiu pel qual em trobo passejant pel centre comercial. Ara mateix no acabo de trobar la resposta però tant se val, ja vindrà. Avanço absent pel passadís que m'ha de portar de nou al pis inferior, d'allà on veníem. Quan començo a baixar les escales, una reveladora imatge travessa com un estel fugaç la meva ment. És el títol del llibre que he estat a punt de comprar… "¿Y si creas tu propio futuro en lugar de encontrártelo?". I de cop, una temptadora idea disfressada de repte m'envaeix… i perquè no?
Així que, de nou, torno enrere recuperant els primers graons, i amb ells la teva visió, la teva presència, donant voltes sobre com ho aconseguiré. Com ho he de fer per tornar a veure't? Pensant-hi molt? Pensant-hi fort? Decidiré jo el moment i el lloc on ens retrobarem? Tan sols d'imaginar-m'ho, la idea m'excita. Si de mi depengués, ens retrobaríem ara, aquí… ja!
Quan apareixes de sobte de darrera l'enorme columna, la meva pètria reacció no té res a envejar a la dels maniquins que ens vigilen immòbils darrere els vidres. Fa uns instants semblava del tot impossible però ara et torno a tenir al davant… Una vegada més, no puc evitar mirar-te els ulls… i alguna cosa més. Una rialla m'il·lumina el rostre quan comprovo que tu fas el mateix. Per fi, el teu somriure. Net, seductor, entremaliat, i, a més… tot per a mi. Si abans et veia bonica ara et veig preciosa. Tu també ets conscient que hi ha algun magnetisme especial entre nosaltres? Al creuar-nos estic temptat d'aturar-te, d'explicar-te el que acaba de passar… el que porta bona part de la tarda passant… però potser no cal, probablement tu ja sàpigues perfectament de què es tracta. Però, sigui el que sigui, ara ja no vull aturar-ho. Necessito saber si tot això és real o només és fruit de la meva malaltissa imaginació. Canvio de passadís, camino a pas ferm en direcció contrària a la teva, envolto aquesta concorreguda sabateria seguint-te amb la mirada a través dels aparadors transparents fins que desapareixes, cada cop més menuda, de nou darrera la columna. Torno a sortir pel costat oposat… i allà, entre desenes de passejants aliens al nostre joc, et torno a trobar. Ric. Rius. Però no ens diem res. Encara no és el moment. Encara queda una última prova de foc.
Decidit encaro, ara sí, les escales mecàniques. En el descens cap al pis inferior m'acompanya el desig que vinguis amb mi. Que em segueixis. Fins a baix. Fins a la fí del món.
Camino entre les terrasses de la zona de restauració, plena de bars i cafès, on l'afluència de batecs per metre quadrat es torna molt més densa. M'aturo davant una coneguda tenda de xocolates. L'afrodisíac aroma del cacau ajuda a escalfar encara una mica més l'ambient, si això encara és possible. La gent s'amuntega davant les temptadores llaminadures amb ulls delerosos. Mentrestant, jo ja només penso en tu. Tres, dos, un… i allà et tinc. A escassament vint metres de mi. Fent-te espai entre la multitud. La dependenta prepara amb delicadesa una petita capseta de bombons que a ben segur estaran destinats a endolcir una nit d'amor. Però sentint-te cada cop més propera ara mateix no trobaria res més dolç en tot el món. Tu ets l'únic bombó que voldria assaborir, lentament, desfent-te sense pressa amb l'escalfor de la mirada. Per un moment, tanco els ulls i imagino més coses de tu… la teva veu acariciant-me l’oïda amb un humit "bessa'm", les teves ungles lliscant tendrament sobre el meu pit, els teus llavis regalant-me uns suaus i inacabables petons, el teu cos nu fonent-se amb el meu com un de sol… No m'importaria gens comprovar-ho ara mateix. En aquell racó amagat en la penombra, a l'últim emprovador de qualsevol boutique propera, entre dues columnes de l'aparcament del soterrani. O aquí mateix. Enmig de tothom. Enmig del formiguer.
Absolutament embriagat de tu, obro els ulls, decidit, per fi, a dirigir-me a tu. Però no et veig. Miro als voltants i no et sé trobar entre la gentada. Per un moment, un cert neguit s'apodera de mi. Estaves tan a prop… On has anat? Però no cal perdre la calma. Ara sé com trobar-te. Més val que em relaxi… i tornaràs a venir. M'acosto a una cafeteria de nom jamaicà que veig a menys de cinquanta metres sense que els meus ulls inquiets deixin de cercar-te ni un moment. M'assec a l’única tauleta que queda lliure, des d'on puc veure perfectament tot el passadís central, des de les escales mecàniques fins més enllà de la tenda de xocolates. Demano un cafè i espero. Quan tornis a aparèixer, et convidaré a seure amb mi. Demanarem un altre cafè, o un te, o un refresc si ho prefereixes. T'explicaré tot el que m'has fet sentir aquesta tarda i et preguntaré el que has sentit tu. Vull saber què t'ha portat a creuar-te avui amb mi, que és el que pretenies "seguint-me" a tot arreu i, sobretot, en quin moment has decidit enamorar-me.
Una hora més tard, pago el cafè i surto de l'establiment. Sol, com hi he entrat. Fora, l'afluència de gent ha disminuït considerablement. El formiguer ha perdut bona part de la seva força. Com la meva eufòria. Un tant desconcertat, camino cap a les escales que han de dur-me a l'aparcament, allà on m'espera l'amic pacient que ha de tornar-me a casa, i que, com sempre, em preguntarà com ha anat la tarda. Una pregunta que, avui, no tindrà una resposta clara.
Abans, però, encara em queda un darrer encàrrec per fer. Una última visita pendent. Una última visita allà on ha començat tot.
– Hola, et puc ajudar?
– Sí, estic interessat en aquest llibre.
Dins el cotxe, de tornada a casa, repasso mentalment cada instant d'aquest vespre inoblidable, cada mirada que podria d'haver-te apropat una mica més a mi, cada paraula que podria haver esdevingut definitiva, cada petó que voldria haver tastat…
De sobte, els meus ulls s'obren de cop com a llunes plenes: hòstia… el regal del pare!