NO al NO

Aquest matí, xafardejant entre els blocs que segueixo, he trobat un text que m'ha fet reflexionar. És aquest (l'he traduït al català per allò de no tenir res millor a fer):

"El NO destrueix somnis i il·lusions, aspiracions, invencions, avenços de l'humanitat, patents, felicitat i benestar. El NO arruina més vides que una bomba atòmica, un tsunami o un terratrèmol. Converteix els vius en morts vivents, mancats d'il·lusió, d'aspiracions i de desitjos de superació."

Més enllà de la reiteració de conceptes, el primer que m'he preguntat al llegir-lo ha estat: d'on collons han tret el meu currículum? Els puc denunciar per divulgació pública de dades personals? Però tot seguit m'ha vingut un pensament al cap: i si el meu univers personal m'està deixant missatges encriptats per veure si reacciono d'una vegada?

Abans de seguir hauria d'aclarir que la frase no és certa. Per massa generalista. I és que el NO no sempre destrueix, no sempre implica un significat negatiu. Penseu un moment: si us preguntessin si estaríeu d'acord que us eliminessin la xocolata de la vostra dieta –o el sexe, que diuen que és un magnífic substitutiu– segurament preferiríeu tenir un magnífic i optimista NO ben a prop. I possiblement el mateix pensaríeu davant la possibilitat que us fessin la depilació a la cera sense anestèsia o que us sortís un herpes als genitals el dia de la vostra primera cita amb esperances. Però, és clar, aquests exemples no deixen de ser també generalistes –que de gent rara n'hi ha a tot arreu–. Però de fet, si acceptem generalitzar, que és com millor acostumen a expressar-se les persones, hem d'admetre que, efectivament, un NO implica en la seva pròpia definició la negació, i per tant la negativitat –que ara he de confessar que no sé si vol dir el mateix–.

Assumit això, he tornat a pensar en la meva vida, en la meva existència i en els meus NOs constants –porto dies fent-ho, però l'aparició d'aquest text m'ha ofert l'excusa perfecta per explicar-ho–. I admeto que jo, que en aquest tema em defineixo com un expert a jornada completa, tinc la sensació d'estar contínuament barallat amb la vida. Aquesta vida estranya i un tant –o un molt– cruel que sembla que s'hagi especialitzat en posar-me la mel als llavis per arrencar-me-la després sense pietat. La vida colla. Colla molt. I la meva reacció sempre ha estat la mateixa. NO, NO i NO. I ara, quaranta-tres anys més tard, he d'admetre que tant NO junt mai m'ha servit de res. D'excusa, com a molt. El problema és que, per culpa d'aquests NOs, he acabat perdent massa coses pel camí. Algunes massa valuoses com perquè com a mínim no intenti rectificar. Per algunes ja no hi seré a temps. Per d'altres, mai se sap. Però si no ho intento no ho sabré mai. I no em podria perdonar no haver fet ni tan sols l'esforç.

No serà fàcil. Perquè avui estic trist. Molt. Però diuen que la millor defensa és un bon atac. Així que sortiré a buscar la vida i potser sigui capaç de fotre-li als nassos abans que ella me la torni a fotre a mi. Si colla jo collaré més… i a veure que passa. Així que giro de nou l'avió cap amunt una altra vegada –com en els dies que tornava a ser feliç– i hi pujo al damunt. Sense vertigen. Sense por. Potser així, només potser, almenys deixaré de fer patir d'una puta vegada qui estimo –una de les meves principals habilitats–. Ho faré per tu, per tu… i per tu. I, per suposat, també per tu. Però sobretot, ho faré per mi. De moment, avui he augmentat un pes a totes les màquines del gimnàs. Necessitaré força. Molta.