Vull conèixer una noia… pessimista. A poder ser, més pessimista que jo –el meu nivell d'exigència és alt i pujant–. Que en l'escalfor del llit em regali floretes a cau d'orella del tipus: "puta merda de vida", "avui no sortirà res bé" o "per viure així més val morir-se".
Per poder dir-li, mirant-la als ulls i amb tota la tendresa que sigui capaç d'oferir:
"Au, maca… vés… i que t'aguanti ta mare."
Veig que tu també treus la part còmica!
ResponEliminaPerquè no crec pas que sigui en serio. Recorda que fa poc has dit "ens ensortirem...".
I perquè no podem fer-ho rient-nos de la pròpia situació?
Encara que potser no ho sembli, o potser no hagi estat capaç d'expressar-ho com voldria, però aquest és el post més positiu que he possat mai al bloc.
ResponEliminaBé, no, ara m'he passat. N'hi ha d'infinitament més positius i sense haver de recòrrer a la ironia, però la intenció hi és, t'ho puc assegurar.
I ens en sortirem… ara només falta saber com i quan… però ho farem.